Els jueus a la Borriana medieval

DOCUMENT DE TREBALL – 8. ELS JUEUS A LA BORRIANA  MEDIEVAL.

1247, juny 15. València

Jaume I enfranqueix de lleuda, peatge i portatge els jueus dels estats de la corona d'Aragó, per les bèsties amb els que es traslladaran d'un lloc a un altre.

Arxiu de la Corona d'Aragó. Barcelona. Cancelleria Reial. Còdex 9 de la Casa Reial, f. 10r. Còpia simple de començaments del segle XIV[Huici-Cabanes, 1976, nº 464], [Garcia Edo, 1988, p. 126]

Noverint universi, quod nos Jacobus Dei gratia rex Aragonum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et nostros concedimus et indulgemus universis et singulis judeis tocius regni Valencie et Aragonie, et Catalonie et Maiorice, et tocius alterius jurisdiccionis nostre, presentibus et futuris, imperpetuum, quomodo in aliquo castro, villa, nec in Burriana vel Paniscola seu quolibet alio loco Valencie regni, non donent leudam, portaticum sive pedaticum, nec aliquid aliud racione bestiarum in quibus personaliter equitaverint, immo sint a supradictis racione predicta franchi et liberi et inmunes imperpetuum.

Datum Valencie XVIIº kalendas julii anno Domini Mº.CC.XLº.VIIº.

Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum et Valencie, comitis Barchinone, Urgelli, et domini Montispesulani. (ARXIU VIRTUAL JAUME I)

Llig el text.

La aljama de judíos de Burriana. (Siglos XIII-XV). Sobre un text de José Ramón Magdalena Nom de Déu.

Comenta l’autor del text de referència que la presència dels jueus a Borriana en l’època musulmana no està suficientment constatada. Només hi ha una breu referència en un treball de Gonzalo Maeso, qui afirma que entre els segles XI i XII, “en la taifa valenciana (Sahlah, o actual Plana de Castellón), ilustres personajes judíos gozaron de la privanza de los príncipes, ocupando altos puestos”.

(…) Tras la conquista, la vida jurídica de los judíos estaba regulada por los Furs. (…) Podían ejercer cargos públicos (…) En Burriana tenemos documentados varios judíos funcionarios reales: Astrug Jacob Xixó aparece como Baile de la villa desde 1268 hasta 1273.(…) Los Furs prohibían a los judíos la compra de siervos cristianos.(…) Igualmente se veían obligados a celebrar, en la misma forma que los cristianos, la festividad de Viernes Santo, con prohibiciones tan especiales y peregrinas como la de abstenerse de bañarse en tan señalada fecha.(…) En las pruebas testificales ante la Cort se seguía el principio de equidad generalmente establecido: el cristiano probaba contra judío aportando un testigo judío y otro cristiano; el judío contra cristiano, de igual modo, sustituyéndose a veces esta probanza al presentar el cristiano dos testigos judíos, y viceversa.

La regulación de la usura se estableció en los Furs siguiendo análogas disposiciones a las adoptadas por los Fueros de Aragón.(…) A los judíos, así como a los mudéjares, se les permitía poseer tiendas y obradores y dedicarse al comercio con entera libertad.

En 1272 el infante don Pedro concede franquicias de las peitas, cuestias y otras exacciones reales, al judío Samuel Ça Real.(…) En 1274 Jaime I otorga 4 jovades de tierra en el regadío, un patio edificable, una jovada y media para viñedos, cerca de la Acequia Mayor, y un trozo de tierra para huerto al judío Salomón Vidal.(…) Estas medidas buscan afianzar la repoblación de las tierras conquistadas con un activo grupo social, que aseguraría una importante fuente de ingresos a la tesorería real. (…) En 1326, Jaime II concede facultad a los judíos de Burriana para que habiliten un terreno en el término municipal como cementerio (anteriormente tenían que trasladarlos a Sagunto para darles sepultura según sus costumbres). En este momento ya disponen de Sinagoga en el recinto de la judería. (…) En 1383 se dictaron una serie de provisiones reales por las que se regulaban las relaciones entre judíos y conversos. (…) Se prohibía a estos últimos cualquier relación con sus antiguos correligionarios y que ningún cristiano pudiese albergar, recibir o admitir en sus domicilios a los judíos de las aljamas del Rey, y viceversa.(…) En 1391 se produjo una persecución contra los judíos y muchos murieron por no acceder a la conversión. En 1399 el rey Martín I inició una política de restauración, concediendo a los judíos que habitaban o fuesen a repoblar y formar nueva aljama en Burriana, los mismos privilegios que a la sazón gozaban los de la aljama de Murvedre, (…) permitiéndoles tener sinagoga y escuela, y que se expropien las casas de la antigua judería que habían sido ocupadas por cristianos.(…) En febrero de 1413, Benedicto XIII, el papa Luna, dicta la bula Etsi doctoris gentium. Con ella, se instaura una política de máxima represión y limitación para los hebreos para llevarles hacia la conversión forzosa. Esta persecución cesará en febrero de 1419, cuando el rey Alfonso V El Magnánimo deroga la Pragmática del papa Luna y afirma que los judíos están autorizados a ir libremente por los caminos y lugares peligrosos sin llevar los distintivos judaicos (manda que no lleven la roda, un trozo de tela circular).(…) Los últimos documentos en donde se cita la aljama de Burriana se sitúan en 1474. Poco después se producirá su total expulsión de tierras españolas, con el decreto de expulsión de 1492 y el consiguiente de exterminio, en 1499, que dice: “Los judíos no conversos que se apresasen en tierras de España serán muertos y sus bienes confiscados”.

Conviene señalar que aljama es una voz que designa a la comunidad o reunión de judíos, al conjunto de la población hebrea de una localidad como unidad jurídica y social; judería es el sector urbano habitado por la aljama. La aljama se organizaba mediante diferentes cargos: adelantados, secretarios, clavarios o consejeros.

(…) El centro de la vida religiosa, cultural y espiritual de las aljamas era la sinagoga. La de Burriana, aludida en un documento de 1399, junto con la escuela o midrasa, la podemos ubicar en la calle de la Judería, actual calle de los Desamparados, al lado de la ermita de la Sang y adosada al muro medieval norte, cerca del Portal de Tortosa.

QÜESTIONARI

1) Quines notícies donen a entendre que al rei li interessava l’establiment dels jueus a les noves terres conquerides?

2) Com eren les relacions entre els jueus i els cristians? Comenta alguna norma de conducta.

3) Què passà en 1391?

4) El rei Martí I El Humà era favorable o desfavorable als jueus? I el papa Luna?

5) En quin any desaparegueren els jueus de  tot España?

6) Quina diferència hi ha entre judería i aljama?

7) Localitza en un plànol medieval de Borriana la sinagoga jueva.

Les salines y la gabela de la sal de Borriana

DOCUMENT DE TREBALL – 7. Les salines y la gabela de la sal de Borriana.

Llig el text.

Antiguamente solía haver en este término, junto a la mar, salinas, donde se hazía mucha y buena sal, y esto tuvo hasta los años de MCCCCLXX. Y según paresce por muchas escripturas dignas de ser creídas y conservadas en el archivo de Buriana, las salinas eran propias de la villa, y por servir al rey se las dieron. Solamente ha quedado a la villa ser la una de las nueve duanas o casas donde se vende sal en el reino. Junto a la salina ay un estanque de agua manantial donde los cossarios solían hazer agua y, por ende se ha fundado una torre fuerte, con guardas que defienden el aguada y dan aviso quando por allí passan cossarios.

(Martí de Viciana, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia).

La gabela de la sal de Burriana.

Sobre un text de José Ramón Magdalena Nom de Déu.

(…) Pero la primera noticia segura del establecimiento de una gabela en Burriana data de 1268, según documento que aporta Sánchez Adell, y es un privilegio por el que Jaime I ordena que la sal que compren los vecinos de Castellón en la gabela de Burriana sea medida según el sistema de medidas de Valencia. (…) Sabemos que las siguientes poblaciones estaban obligadas a comprar sal en la citada gabela: Borriol, Adzaneta, Benafigos, Lucena, Alcora, Villahermosa, Castillo de Villamalefa, Zacaina, Cortes, Ludiente, Cirat, otros lugares del valle del Mijares, Onda, Bechí, Artana, Vall d’Uxó, Almenara, Chilches, Moncófar, Nules, Villavieja y Castellón, entre otras.

(…) La explotación y administación de la sal solísw correr a cuenta de los concesionarios particulares, que adquirían los derechos del negocio por medio de subasta al mejor postor.

(…) Exceptuando la producción de las propias salinas, que no podemos evaluar, la sal estancada en la gabela procedía en su mayor parte de las salinas de Tortosa, aunque en una ocasión (1376) un leny de Alicante desembarcara 19 cahíces y 3 cuarteras de sal. Asimismo, en 1378 tenemos un cargamento de sal de La Mata o de CAp de Servere, que por su calidad y blancura, semejante a la de Cardona, se vendería a precios superiores.

(…) El transporte se realizaba por vía marítima: Llegadas las embarcaciones al fondeadero de Burriana, o “sorgidor del Grau”, se disponía la operación de descarga y traslado de la sal hasta la orilla, para almacenar provisionalmente la mercancía en una barraca instalada al efecto.

El acarreo de la sal se realizaba mediante animales de tiro. En la barraca-almacén se procedía a la medición de las cantidades del producto, al tiempo que otros empleados lo iban apalando y estibando, quedando dispuesto para su posterior transporte –siempre a lomo de acémilas– a la casa de la Gabela, ya en la villa de Burriana. Allí se realizaba la venta al público. Los compradores eran: primeramente, los vecinos de Burriana, que pagaban el cahíz de sal a razón de 8 sous; seguían los vecinos de las villas y aldeas cercanas con obligación de comprar en la gabela, que tenían asignado un precio de 10 sous el cahíz. Los vecinos de Castellón y Villarreal pagaban el chíz a un precio privilegiado: 6 sous. (…) Finalmente, las ventas que esporádicamente se realizaban a gentes extrañas, se efectuaban a un precio de 12 sous el cahíz, aunque en casos excepcionales se llegasen a cobrar 14 sous.

Conflictos que es suscitaren en raó del monopoli de la sal per a Borriana.

D’una banda està documentada la denúncia del gabeler de Borriana contra algun client de Vilareal, que revenia la sal, i, per un altre costat, també hi ha constància de les protestes dels clients d’Onda i Castelló, amb la supressió definitiva del monopoli sobre aquests últims, en 1405, per ordre del rei Martí I.

Joseph Ramón Magdalena ens ho conta Aixa.

(…) Lo cierto es que también los habitantes y vecinos de esta villa (Vilareal) debín realizar sus compras en el estanco salinero burrianense, estándoles vedado introducir en Villarreal sal de otras procedencias, o revenderla a terceros, so penas pecuniarias. Tal comercio estaba considerado fraudulento al ir en detrimento del real monopolio, sobre todo habida cuenta que los villarrealenses y castellonenses compraban la sal en Burriana a precio privilegiado, más barato incluso que los de Burriana. He aquí, pues, el caso del tendero villarrealense Carbonell quien “avia defraudado la gabella”, ya “que portava la sal a altres lochs”, y es sancionado a satisfacer una multa…

(…) En las actas de los Consells de Castellón se reflejan las tensiones entre el gabelero de Burriana y los compradores castellonenses (…) protestando por las trabas y molestias que sufren los castellonenses que compran en la Gabela de Burriana, ya que se les obliga a emplear medidas fraudulentas o desacostumbradas, y la sal que reciben es de baja calidad, conteniendo “broça, arena, pedres e altres entamaraments.”

QÜESTIONARI

1) On estaven situades les salines de Borriana.

2) Defineix i diferencia entre salina i gabela.

3) En un mapa de la provincia de Castelló, remarca amb color els municipis que estaven obligats a comprar la sal a Borriana.

4) Explica com es transportava la sal, des del seu origen fins a la gabela.

5) Explica en què consisteix un monopoli. Et sembla un sistema just? Raona-ho.

6) Pren part en els conflictos que es suscitaren per la compra-venda de la sal. Digues quina opinió et mereixen i de part de qui estaries.

Pobladors de la Borriana medieval

DOCUMENT DE TREBALL – 6. POBLADORS DE LA BORRIANA MEDIEVAL. INFORMACIÓ EXTRETA DE L’ARXIU VIRTUAL JAUME I

Fixa’t en els textos següents. No importa si no els comprens massa, perquè el que importa és que descobrisques els noms de les persones que s’hi mencionen i els subratlles.

           

1233, juny 17. Borriana. Jaume I dóna a l'orde del Temple les alqueries de Benihamer i Matella, del terme municipal de Borriana

Manifestum sit omnibus quod nos, Jacobus, Dei gratia rex Aragonum et regni Maioricarum, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani; cum presenti carta per nos et successores nostros donamus, concedimus, et laudamus per propriam hereditatem, liberam et francham, in perpetuum, vobis dilecto nostro R. Patot, domorum Templi in Provincia et Yspania magistro, et per vos sancte domui Templi et fratribus eiusdem, tam presentibus quam futuris, alqueriam que dicitur Benahamer et alqueriam que dicitur Matella, que sunt in termino Burriane.

Ita quod predictas alquerias emparetis in continenti, et eas tradimus vobis, et vos in possessione mittimus earundem cum hac carta.

Quas habeatis cum terminis et pertinenciis suis, cum introitibus et exitibus, cum pratis, pascuis, herbis, aquis et lignis, cum furnis et molendinis, cum domibus sive rahallis qui sunt vel fuerint infra terminos earundem, et cum decimis etiam universis omniun fructuum, expletorum et exituum terre ipsarum alqueriarum, et cum aliis universis que pertinent ad easdem, ad habendum, tenendum, possidendum et expletandum, ad dandum, etiam vendendum, impignorandum, alienandum, populandum, stabiliendum et collocandum, et ad omnes vestras voluntates perpetuo faciendas . 

1233, juny 28. Borriana. Jaume I dóna a l'orde de l'Hospital les cases i terres de Borriana que fóren d'un musulmà anomenat Abdezalem

Manifestum sit omnibus quod nos, Jacobus, Dei gratia rex Aragonum et regis Maioricarum, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani; cum hanc presenti carta donamus, concedimus, et laudamus imperpetuum, franchas et liberas vobis dilecto nostro frater Hugoni de Folio Alquerio, castellano Emposte, et per vos sancte domui Hospitale Iherosolimitani et fratribus eiusdem, presentibus et futuris, omnes domos illas que sunt in villa de Buriana, que fuerunt et tenebat Abdezalen, sarraceno, cum illis aliis domibus que sunt contigue, illis sicut sunt iuxta murum ville et vadunt usque ad portam que dicitur de Dertusa, et cum tota illa hereditate herma et populata, que pertinebat eidem sarraceno et domibus supradictis.

1233, juliol 25. Borriana. Jaume I dóna a l'orde de l'Hospital l'alqueria de Benirrage, situada al terme municipal de Borriana

…donamus, concedimus, et laudamus per propriam hereditatem, liberam et francham, vobis dilecto nostri fratri Ugoni de Folioalqueri, castellano Emposte, et per vos domus Hospitale Iherosolimitani, et fratribus eiusdem, presentibus et futuris, alqueria Benirrage, que est in termino de Burriana, cum domibus, campis, vineis, ortis, et terris heremis, populatis, et cum furnis, molendinis, aquis, lignis, erbis, paschuis et pratis…

1233, juliol 25. Borriana. Jaume I atorga a l'orde del Temple una part de la vila de Borriana, que acabava de ser conquerida als musulmans

…donamus, concedimus, laudamus ac liberaliter confirmamus vobis, venerabili et dilecto nostro fratri R. Patoth domorum milicie Templi in Provincia (…)quandam partem ville de Burriana noviter acquisite, sicut affrontat de introitu porte dertusensis que dicitur, et de puteo in antea sicut vadit via continue et exit ad cequiam, que scindit villam et dividit. Et affrontat ad domum que fuit de Aly Almacarre sarraceno, et de ipsa domo sicut tenet et vadit cequia continue usque ad domum que fuit d'Abajud sarraceno. Et de ipsa domo sicut dividit via ad sursum, usque ad furnum qui fuit de Alfayg Abneçmet, sarraceno.

Ergo sicut iste affrontaciones dividunt et assignant, sic donamus vobis quicquid et quantum ab istis affrontacionibus includitur et ambitur, cum domibus et omnibus iuribus et pertinenciis suis.

Addicientes huic donativo sex turres, que affrontant in eo cum tota sua barbacana que ad ipsas sex turres pertinet, ut de cetero prefatum donativum et partem hanc assignatam, cum introitibus et exitibus suis…

1233, novembre 1. Borriana. Jaume I atorga la primera carta pobla de Borriana en favor dels seus habitants

1233, novembre 9. Borriana. Jaume I fa una segona donació a l'orde de l'Hospital de les cases de Borriana que fóren d'un musulmà anomenat Abdezalem

…donamus, laudamus, ac liberaliter concedimus domos beate Marie et Ospitali Sancti Johannis Iherosolimitani et vobis venerabili dilecto nostro fratri Ugoni de Folioalquerio, castellano Emposte et fratribus universis, presentibus et futuris in villa de Burriana, omnes domos illas que fuerunt et tenebat Abdeçalem, sarracenus, cum aliis domibus que facti contigum se tenent, cum parietibus earumdem. Omnes domos alias sic affrontant, ex una parte in cequia que transit per villam usque ad murum ville, ex altera parte in via que transit ante portam que fuit predicti Abdeçalem, et de tercia parte in via que vadit usque ad murum, et de quarta parte in murum ville.

Addimus etiam et donamus vobis honorem illud et hereditatem omnem sicut affrontatur ex una parte in cequia que se tenet in honore de Ovecrar Abenajar, et in via de Unda, et in cequia sicut ascendit usque ad molendina trequeria, et ad metam fixam superiorem prope sassum; et de alia parte in via Valencie; et de tercia parte in hereditati que fuit Aceydi, et ascendit usque ad campum que fuit de Aly Abnazmech quondam iusticia de Burriana, et de quarta parte in sassum.

1233, novembre 10. Borriana. Jaume I dóna a Eiximèn de Luesia unes cases a Borriana que fóren d'un musulmà anomenat Ali Abenaçar

…donamus et concedimus tibi, dilecto nostro Eximino de Lusia, unas casas in Burriana que fuerunt de Aly Avenaçar, sarraceno…,

1233, novembre 10. Borriana. Jaume I dóna a Eiximèn Pérez de Luesia unes cases a Borriana que fóren d'un musulmà anomenat Bal Axubrí i també unes terres

…donamus et concedimus tibi, dilecto nostro Eximino Petri de Lusia, unas casas que sunt infra villam de Burriana, que fuerunt dez Bal Axubrin…,

1233, novembre 15. Borriana. Jaume I dóna a Guillem Assalit unes cases a Borriana

…donamus et concedimus vobis dilecto nostro dompno Guillermus Assallit, militi, unas casas infra villam de Burriana, eas scilicet que fuerunt alfandicum tempore sarracenorum, et affrontant in via publica et in macello [..... ..... ..... ..... ..... ..... .....] sicut affrontat ex una parte Guillermus de Ponte et ex altera parte cum hereditate Templi milicie et ex tercia parte cum hereditate Luppi de Luna, et de quarta parte [..... ..... ..... .....]

1233, novembre 16. Borriana. Jaume I dóna a Pere Dídac unes cases a Borriana que fóren de Mahomat Abquillit

…donamus et concedimus vobis dilecto nostro dompno P. Didaci, militi, unas casas infra villam de Burriana, que fuerunt de Mahomat Abquillyt, sarraceno…,

1234, juny 7. Borriana. Jaume I dóna a Pere de Muntaltet unes cases a Borriana

…donamus et concedimus vobis Petro de Monte Alteto, unas casas infra villam de Burryana, que afrontant ex una parte in casas dompni Sancii Martini Navarro, militis, et ex aliis tribus partibus in vias publicas, ut de cetero predictas casas et cum stabulo et arbore sicut que est ibi et omnes pertinenciis universis suis…

1234, juny 11. Borriana. Jaume I dóna a Ramon de Fraga unes cases i terres a Borriana

…donamus et concedimus tibi fideli nostro Raymundo de Fraga in Burryana et in suis terminis, unum casalem et unum ortum, et tres iuvatas terre, in hereditate que fuit de Eyga Abenxunef.

Predictum casale affrontat ex una parte in casale Dominici Monçonis, et ex alia parte in casale Raymundo Davinassa, et ex tercia parte viam publicam.

Predictum ortus affrontat ex una parte in rivo Sico, et ex alia parte in ortos domini Regis, et ex terciam partem in caveis.

Predicta hereditas affrontat ex una parte in hereditate de Altabella, et ex altera parte in hereditate de Marco Luppis, et ex tercia parte in hereditate de Adalyles.

1234, juny 12. Borriana. Jaume I dóna a Gascó unes terres a Borriana

…cum presenti scripto nostro damus vobis et concedimus Gaschon, quendam hereditatem in termino de Burriana, qua continetur ex prima parte cum hereditate de Martorel, juglar, ex alia parte Bartolomeo de Calataiu, ex alia parte cum cequia, ex quarta vero parte cum via publica. Ad huc damus vobis unum campum circa de mulino de rui Exemeniç de Taust, ex alia parte in hereditate de fratris d'Ucles. Preterea damus vobis duos casales in rafal de Burriana, sicut affrontant de duabus partibus viis publicis.

1235, gener 1. Borriana. Jaume I atorga la segona carta pobla de Borriana en favor dels seus habitants

1235, gener 2. Borriana. Jaume I dóna a Bartomeu d'Arbanès, Gil Garcés i Llop d'Esparça, unes terres a Borriana

…donamus et concedimus vobis dilectis nostris Bartholomeode Arbanes, Egidio Garcez et Luppo de Sparço, VII juvatas de terra in termino de Burriana; videlicet in alqueria de Benylayna, in hereditate que fuit Petri Garcez de Rueda, que affrontant ex una parte in hereditate Dominici Luppi de Paniar, et ex altera parte in hereditate Bernardi de Villa Viridi, et ex aliquis duabus partibus in cequiis…

1235, juny 25. Foios. Jaume I dóna a l'orde de l'Hospital la cinquena part que s'havia reservat en un molí a Borriana, la resta del qual havia donat prèviament a l'esmentada institució

…donamus et concedimus vobis, venerabili et dilecto nostro fratri Hugo de Folioalquerii, magistro Hospitalis, et per vos domum et fratribus Hospitalis, presentibus et futuris, illam quintam partem quam nos retinuimus in molendino vestro de Burriana…

1237, agost 15. Lleida. Jaume I dóna a l'orde del Temple l'alqueria de Seca, situada al terme de Borriana

…donamus, concedimus, laudamus et tradimus imperpetuum, per hereditatem propriam, liberam et francham, vobis venerabili et dilecto nostro fratri Hugoni de Montelauro, magistri Templi, et per vos domui et fratribus eiusdem domus, tam presentibus quam futuris, alqueriam nostram que dicitur Cecha, que est in termino Burriane, cum terminis et pertinenciis suis, cum introitibus et exitibus, cum melioramentis ibi factis et faciendis, cum pratis, paschuis, herbis, aquis et lignis, cum terris cultis et incultis, cum ortibus et arboribus fructiferis et infructiferis, cum vineis et furnis et molendinis, et cum aliis universis et singulis pertinentibus…

1243, setembre 6. L'Orde del Temple atorga la carta pobla de l'alqueria de Seca, en terme de Borriana

…nos frater Bernardus de Portella, preceptor Mirabeti et tenens locum magister, cum consilio et voluntate fratris Gauterii, preceptoris domus Valentie et Borriane, fratris Dalmacii de Fenoillario, preceptoris Monsonis, fratris Guillermi de Monte, preceptoris Vilella, fratris Guillermi de Ager, preceptoris Cantevetule, fratris Fulchonis, preceptoris Castelloti, fratris Guillermi de Monteguerino, preceptoris de Corbins, fratris Guillermi Almoravi, preceptoris Exiverti, et aliorum fratrum nostrorum, per nos et omnes successores nostros et fratres Templi, presentes pariter et futuros, cum hoc presenti publico instrumento perpetuo valituro, damus, tradimus, et concedimus imperpetuum, ad populandum, vobis omnibus populatoribus et posteritati vestre, alqueriam nostram que dicitur Seca, que est in termino Borriane…

1244, octubre 24. Biar. Jaume I dóna llicència al mestre de l'orde del Temple per poder fer construir unes cases al mur de Borriana

1253, octubre 23. Jaume I dóna a l'orde de l'Hospital els drets que li pertanyíen en uns molins de Borriana que fóren de Ferran Pérez de Pina

1256, febrer 20. L'Orde de l'Hospital atorga la carta pobla de l'alqueria de Benihamer, en terme de Borriana

In Dei nomine et eius gratia. Noverint universi, quod nos, frater Guiraldus Amici, humilis castellanus Emposte, de consilio et voluntate fratris Bernardi de Salanova, et fratris Petri de Monte Falcono, prioris Burriane, tenentis locum comendatoris, et fratris Petri Sanxís, et fratris Petri Romei, et fratris Petri Pulina, et fratris Petro Carbó, el aliorum fratrum nostrorum in nostra baylia comorantibus; per nos et omnes nostros presentes et futuros, damus et stabilimus, ad bene laborandum et ad bene excolendum, vobis, Arnaldo de Golifas et Berengario de Apiera, et Johanni Peris, et Petro de Taliata, et vestris, imperpetuum, alcareyam nostram que vocatur Biniamir, quam habemus et habere debemus in termino Burriane…,

QÜESTIONARI

1) Destria entre els pobladors antics, els àrabs, i els nou vinguts, els cristians. Caldrà que faces dos llistats per separat.

2) Fes una relació de les alqueries citades als texts. Quines d’elles tenien molí ? A qui foren donades?

3) De les descripcions que es fan del terme, podries extraure quins eren els productes agrícoles i ramaders més abundants

4) Sobre un plànol de la ciutat medieval, situa les propietats que has pogut identificar en els textos anteriors.

La muralla de Borriana

DOCUMENT DE TREBALL – 5. LA MURALLA DE BORRIANA.

Text de Josep Lluís Gil i Chabrera.

Les muralles imatge d’una ciutat

També són les que el 1564 va descriure y gravar el cronista Rafael Martí de Viciana en el llibre tercer de la seua Crònica, en tractar de les viles reials, dient de les muralles de Borriana: “Está rodeada de muro y hecha en forma circular por espacio de CCLXX braçadas por el andén del muro. Tiene quarenta torres terraplenas, dos gruesos baluartes, barbacana, fosso muy ancho y hondo, tres puertas en el muro muy fortificadas. El fosso se acostumbra de hendir de agua toda vez que quieren los del pueblo, donde se hace treynta palmos de hondo y ochenta de ancho, consérvase largos días en plenitud de una vez que le hinchan, y no tiene forma de vaziarse por sangradero, ni la tierra se puede minar, porque siendo el fosso de agua, del suelo del fosso hasta el agua manantial hay de espeso de tierra más de seys hasta ocho palmos…”

Estes dades cal traduir-les de la següent manera, en primer lloc Viciana ens està donant la visió gravada i escrita de la vila de Borriana tal com ell considera que era després de la conquesta de Jaume I, ja que en el segle XVI, en que vivia Viciana, feia almenys dos-cents anys que la vila havia crescut pels ravals de la Mar, de València i d’Onda, és a dir fora muralles vora els camins d’accés principals, però com veiem la imatge urbana està mediatitzada per les muralles.

La muralla

La muralla o mur tenia un espessor de 6’05 m en la base i coronava a uns 9 m d’alçada, reduint-se quasi a la meitat d’espessor, mentre que el seu perímetre era de 451 m., comptat per la part interior o camí de ronda sobre el mur (adarve). Aquest camí de ronda tenia 2’65 m d’amplada i estava defés per merlets sobre el mur al llarg de tot el perímetre. Per la banda de fora cenyien tota la muralla 40 torres terraplenes o massisses, que tenien 4 x 4 m de base i uns 14 m d’alçada, si atenem el dibuix de Viciana i el que coneixem de les torres semblants de la muralla de València, a l’alçada del camí de ronda s’obria una cambra il·luminada per finestres sageteres, sobre la qual estava la terrassa voltada de merlets piramidals.

Pel que fa a les característiques constructives cal indicar que tant la muralla com les torres estan fetes de maçoneria de còdols, calç i arena, i tapiat de terra en les zones altes; un arrebossat de morter de calç i arena completava i protegia la construcció impermeabilitzant-la.

Front a la muralla i resseguint-la a tot el llarg del fossat, a uns 5 m, s’estenia la barbacana o abantmur (falsabraga), consistent a un doble mur farcit l’interior de terra compactada, de 1’80 m de base per 2 m d’alçada, deixant 2/3 part del seu espessor per a camí de ronda; entre aquest i la muralla 5 m. de berma o lliça tenien com a funció impedir que en cas de setge els enderrocs dels murs o de les torres vessara sobre el fossat, terraplenant-lo i facilitant el pas a l’assaltant.

El fossat o vall

Este sistema defensiu es completava amb un fossat excavat en el terreny natural, entre la barbacana i un mur de contenció exterior de 1’20 m d’espessor, aprofitant part d’un antic meandre del riu Sec; tenia una amplada de 18’41 m i un profunditat de 6’90 m. Però aquest fossat no estava connectat amb el riu Sec, ja que el cabdal era insuficient per al propi riu, i gens menys lluny d’omplir un fossat d’eixa amplada i profunditat, semblant a les pròpies ribes del riu en temps d’avingudes; açò solament era possible a través de la séquia de la Vila, i de dues motes de contenció en el extrems del fossat, llindant amb el riu, es a dir a la fí del carrer Sant Pasqual i el carrer del Barranquet.

Els Portals

Els portals de les muralles àrabs de Borriana, són els tres que cita i dibuixa Viciana en la seua Crònica. A saber: els portals de València i de Tortosa, situats a l’inici i final del mateix vial, el Caminàs, convertit en carrer Major a l’interior de la Vila; i el portal d’Onda. Com veiem la Vila s’assenta sobre l’encreuament de dos camins, el Caminàs eix de comunicació Nord /Sud, i la via que comunica l’interior muntanyós (Onda) amb la mar.

El nivell de coneixements arqueològics i documentals sobre els portals és ben poc, ja que hi manquen unes excavacions arqueològiques sistemàtiques en extensió que ens permeten conèixer amb plena seguretat aquestes importants fortificacions. Açò no obstant i amb unes poques dades arqueològiques obtesses circumstancialment aprofitant obres públiques, bé podem llançar una hipòtesi prou versemblant de com eren aquests portals que pararen els peus a Jaume I el Conqueridor.

El Portal de València era el més important dels portals per la seua relació amb la capital del regne, però també per la singularitat i complexitat de les seues fortificacions, ja que donava accés al Pla, zona de més difícil defensa de la Vila de Borriana. Per a conèixer aquest portal comptem amb les dades obtesses quan la Compañía Telefónica Nacional de España, l’any 1967, traçava una nova xarxa telefònica; així en obrir una trinxera junt a la vorera del carrer Major, el carrer Cervantes, el Pla i el Raval, restaren al descobert una sèrie de murs transversals que denunciaven els sistemes defensius del portal, consistents de fora a dins en un fossat, una barbacana, una berma i el propi portal amb torres, muralla i camí de ronda sobre aquesta.

Anys després, en 1984, amb motiu de la renovació de la cobertura vegetal del Jardí de Jaime Chicharro i la retirada d’un cedre malaltís, que hi havia en el parterre posterior al monument, que afrontava amb el carrer Cervantes, davant la Camiseria Chordà, hi aparegueren les cimentacions d’una de les torres que formaven el portal de València. Però per contra de les representacions de Viciana o d’altres portals a l’ús, la torre no sobresurt del parament de la muralla, sinó que s’endinsa cap a l’interior de la Vila. Açò ens està mostrant un sistema defensiu complex que implica una entrada en colze, típica de les fortificacions musulmanes en pla, però molt poc documentades arqueològicament i de traces ben diferents segons els casos. L’exemple conegut recentment amb un major paral·lelisme és el de Portal del Tossal de la muralla de València, que allí daten com del segle XII, i que correspon a un reforçament d’un punt estratègic com és el Tossal, on es construí una porta avançada en recolze per a una millor defensa de l’accés.

Malauradament el nivell de prospeccions arqueològiques a Borriana és insuficient per a determinar amb exactitud la traça i l’abastament d’aquestes imponents fortificacions. Amb les dades que tenim, i paral·lelitzant amb el Portal del Tossal, podem establir la hipòtesi que el Portal de València a Borriana estaria format per un conjunt de dues torres o portal i una tercera que les englobaria per la banda de fora, obrint-se cara a la mar, i no cap al Raval, afavorint així una entrada en colze de 90 º que dificultaria qualsevol intent d’assalt directe.

Aquesta torre, que suposem enveuria les altres dues, creiem documentar-la amb un detall que Viciana deixa correr en relatar la recepció a pedregades que va rebre el rei Pere IV (5/05/1339) en venir a confirmar i fer complir l’enfeudament de Borriana, junt a Castelló i Llíria, a l’Infant Joan, tal i com havia ordenat testamentàriament el rei Alfons IV, son pare. Allí, al revers del foli 139 de la 3ª part de la Crònica, Viciana, dona un detall que demostra el coneixement que te l’escriptor de la realitat física del lloc descrit i diu: “entonces el Rey mandó apartar a la gente de cavallo y fuese caminando a la puerta de la villa, y por que no parescía hombre alguno de los de dentro, tocó con golpe rezio en la puerta de la villa, una, dos, y tercera vez. Entonces un hombre que estava detrás la garita de la torre mayor de la puerta, dixo. Quien soys vos que tan fuerte tocays, y el Rey respondió. Nos somos vuestro rey y vuestro señor…”. Tot i ser un episodi subjugant i bellíssim de com els nostres avantpassats lluitaren per defendre les llibertats de Borriana, no és el moment ni el lloc per a dedicar-li més espai, i tan sols remarcar el que ja hem subratllat en negreta, és a dir que al Portal de València hi havia una torre major, a més de la pròpia portalada.

Però no acaben ací les fortificacions del Portal de València, ja que eixint pel portal encara ens trobem amb la berma o lliça, dins de la barbacana, on altra torre defensava el pas del l’ample fossat (15 metres en aquest punt), mitjançant una pila central o tallamar i la torre baluard exterior, on en 1414 predicaria Sant Vicent.

El Portal de Tortosa, estava situat a l’extrem oposat del carrer major, cap al Nord, llindant amb el caixer del riu que era la seua defensa natural, per la qual cosa no va fer-li falta el fossat o vall, el qual restava interromput a la mota de l’inici del pla del Sant Blai i a la mota del carrer Sant Pasqual. Açò implicà que tampoc tinguera un baluard exterior per defensar el seu pas, com en el cas del portal de València o en el d’Onda.

Si atenem el dibuix més antic que tenim referit a aquest portal, que encapçala la Visita Pastoral del Bisbe Francesc Paholac, de 1314, el Portal de Tortosa devia d’estar conformat per dues grans torres bessones cilíndriques que emmarcaven la portada. Aquest portal tenia per la banda de fora una berma delimitada per la barbacana la qual s’obria en aquest punt amb un portalet, emmarcat, també, per dues torres bessones prismàtiques, tal i com les representa Viciana al seu ideograma. Al dibuix de Paholac veiem la porta d’accés del portal de Tortosa, ubicada a certa altura sobre l’alambor, el que ens fa pensar que el punt de vista era el llit del riu, per on passava a gual el camí de Castelló, ja que no hi havia pont sobre el riu Sec, com tampoc en tenia d’obra el riu Millars en època àrab.

El Portal d’Onda, situat a l’Oest, a l’inici del carrer de la Puríssima, sobre el camí que duia a Onda, i per tant en el pla, sense cap defensa que no fora el fossat o vall excavat aprofitant un meandre abandonat pel riu Sec. El portal estava constituït per dues grans torres bessones, de planta prismàtica, que emmarcaven la portada, i degut a la dificultat de defensar-lo, semblant a la que presentava el portal de València, tenia unes defenses complementàries associades a la barbacana i al fossat, que devien ser semblants a les d’aquell; és a dir sobre la barbacana deuria tenir altra torre que defensava el pas del fossat mitjançant una pila central o tallamar i la torre baluard exterior, des de la qual s’accionarien les comportes de la séquia de la Vila que omplirien, en cas d’assetjament, el fossat.

Els baluards

Els baluards àrabs de Borriana eren unes torres o conjunts fortificats destinats a defensar els accessos des del pla a l’interior de la medina, badant o franquejant l’accés pel fossat, mitjançant ponts llevadissos que, degut a la gran amplada del fossat, requerien d’una pila central o tallamar on descansar els ponts des d’ambdues ribes del fossat. Les torres baluards n’eren dues, la del Portal de València i la del Portal d’Onda.

QÜESTIONARI

1.- De quins materials estava construïda la muralla àrab de Burriana?

2.- Quins elements la configuraven?

3.- Fes una breu descripció de com era l’entrada pel portal de València.

4.- Com era el portal de Tortosa?

5.- Què hi havia per a creuar el riu?

6.- Des d’on i com s’omplia el fossat?

7.- Quina era la funció de les torres baluart?

8.- Situa la muralla, dibuixant-la en roig sobre el plànol de Borriana.

Els llocs urbans a la València musulmana: el cas de Borriana.

DOCUMENT DE TREBALL – 4. Els llocs urbans a la València musulmana: el cas de Borriana. Sobre un text de PIERRE GUICHARD.

Llig el text.

Un bon exemple de la dificultat d’aprehendre la consistència urbana dels centres secundaris el trobem en el cas de Borriana que és, als ulls d'al-Idrisi, una «ciutat important (madina galila), ben poblada, abundant en recursos, rodejada d’arbres i de vinyes i construïda en una plana a tres milles de la mar que l’envolta». També ens podem fer una idea de la importància real de Borriana per les dimensions que revela el seu recinte medieval quasi circular, el plànol del qual es remunta a l’època musulmana, així com per la modèstia del rastre que aquest llogarret ha deixat a les fonts anteriors a la conquista cristiana. Aquest no correspon més que a una superfície habitada d’unes tres hectàrees, aparentment sense ravals extramurs, cosa que no li donaria una població més enllà del miler d’habitants si s’adopta el mode de càlcul, aparentment raonable, que ha proposat Torres Balbás per a l’avaluació de la demografia de les ciutats andaluses. A la Takmila del valencià del segle XIII Ibn al-Abbar, que és el més important diccionari biogràfic andalús i el més abundant en indicacions sobre els savis de la regió valenciana, Borriana només és citada dues vegades, cosa que la col·loca a l’últim rang de les localitats que els geògrafs designen com a «ciutats».

(...)

Si al-Idrisi i les altres rares fonts àrabs que evoquen Borriana en fan, tanmateix, una «ciutat», és sense dubte a causa de les funcions que duia a terme aquest menut centre, el més septentrional de la zona valenciana. Si es fa cas de la geografia d'al-Razi, es tractaria ja d’un cap de districte als inicis de l’època califal, és a dir, a la primera meitat del segle X. Segons aquest text, en efecte, «el territori de Morvedre (Sagunt) és a tocar del de Borriana, territori fèrtil i irrigat, on hi ha molts arbres de tota mena i de bons fruits».

(...)

Sembla haver jugat, des de la fi del segle XI a l’època de la conquista cristiana, un paper militar d’una certa importància. Això es pot deduir de les indicacions proporcionades per les fonts cristianes relatives a la intervenció castellana a València a l’època del Cid: Borriana i la seua regió, que depenien de l’emir de Tortosa, són atacades l’any 1086 pel capità castellà Alvar Fañez, «protector» al-Qadir de València; quatre anys més tard, el Cid -que l’ha reemplaçat en aqueix paper-, va fer de la població el punt de partida i de retorn de les seues operacions militars contra l’emir de Tortosa i el comte de Barcelona; l’any 1904, en fi, és a Borriana on té lloc una important entrevista entre el cap castellà i el rei d'Aragó, al temps que es precisava l’amenaça almoràvit sobre la costa llevantina.

(...)

Al propi territori de Borriana es trobava Vinarragell , Benahamet, Mantella, Secha, Benaquite, Beninaz, Beniayna, Benifatenia, Llombay, així com la important alqueria anomenada «Carabona», igualment composta de diversos «barris» o caserius anomenats Alcaramit, Alcaula, Binanufeil, Binalchateni, Coria i Alcosayba.

(...)

És possiblement significatiu que aquesta extrema fragmentació del poblament, en marcat contrast amb el seu reagrupament ulterior a l'època cristiana, fos evident en l'única al·lusió descriptiva a aquesta regió existent en un text àrab, el d'al-Idrisi. El gran geògraf del segle XII proporciona, en efecte, les principals etapes de l'itinerari de Tortosa a València: la rabita de Kastali (La Ràpita), el hisn (“castell”) de Peníscola, la pujada (“agaba”) d'Abisa (Orpesa?), la madina de Borriana, i Murbatir (Morvedre/Sagunt). De manera un poc sorprenent, no només Idrisi no qualifica aquesta darrera localitat de madina, com va fer amb Borriana tot i ser, tanmateix, «materialment» menys important, sinó que afegeix molt breument una precisió que no manca d'interés si se la relaciona amb allò que els documents cristians de l’època de la reconquista ens fan entreveure sobre l’organització del poblament en aquestes planes costeres del nord de València. Escriu, en efecte, que hi ha vint milles de Borriana a Morvedre «(reunió) de viles (qura, plural de qarya) pròsperes; tot hi són arbres fruiters, cultius, aigües corrents..., i totes aquestes explotacions agrícoles (diya') i aquests vergers (asgar) es troben pròxims a la mar». La impressió que Idrisi o els seus informadors han retingut del paisatge humà de les planes costeres del nord de València és, per tant, conforme a allò que es dedueix dels documents cristians: un estol de petits centres agrícoles els quals, d’una època a una altra, conserven el mateix nom de qarya/alqueria. És particularment interessant constatar que és la mateixa impressió que es desprén d’algunes línies que el Rawa al-mi'tar d'al-Himyar consagra a la mateixa zona. Si en la seua notícia sobre Borriana aquest autor es limita a copiar al-Idrisi, en la que consagra a Sagunt, extreta d’una altra font (que pot ser el text perdut d'al-Bakri, en el qual al-Himyan s'inspira sovint), evoca el mateix paisatge rural tot escrivint que «el territori de (Morvedre) conté moltes oliveres, vinyes, i tota classe d’arbres fruiters», i sobretot afegint que «de Morvedre a les primeres qura de Borriana, hi ha una distància de dèneu milles i mitja».

 No crec que aquesta manera d'aprehendre Morvedre o Borriana com un conjunt de qura o llogarets al temps que com una aglomeració de caràcter verdaderament urbà, que es torna a trobar així en dos textos geogràfics àrabs diferents, haja de ser considerada com l’efecte de l’atzar. Morvedre i Borriana no són solament l’espai «urbà», capital de districte, on es troba la mesquita principal i on resideix l’autoritat judicial del cadí i la militar del ga'id,com també, sense dubte, un 'amil o un musrif encarregat de recaptar els imposts. Són també, alhora -i sense que puguem clarament distingir l’una i l'altra realitat més que d'una manera purament material-, un conjunt de qura gravitant al voltant del lloc fortificat al qual estan unides orgànicament.

(...)

Les indicacions donades en les pàgines que precedeixen hauran fet sentir fins a quin punt és difícil reconstituir el paisatge humà i l’organització de l’hàbitat a Borriana i la seua contornada durant l’època musulmana. Fins a quin punt també és difícil aprehendre la consistència d’una localitat que sembla, des de qualsevol punt de vista, haver tingut una importància urbana bastant mínima en comparació a la majoria dels altres centres urbans de la zona valenciana. Els autors àrabs donen, tanmateix, la qualificació de vila a un llogaret que, a pesar de la seua escassa extensió i d’una població sense dubte poc important, constituïa, amb tot i amb això, el centre administratiu i probablement militar més septentrional de la regió valenciana, controlant la ruta costera i la plana ben cultivada anomenada a l’època «de Borriana», no sent Castelló més que un dels castells de la contornada muntanyenca d’aquesta plana costera, a l’emplaçament de l'actual santuari de la Magdalena. No es pot, dissortadament, anar més lluny d’aquestes constatacions ben insuficients per donar-nos una idea de la Borriana musulmana, tot esperant que potser algun dia l’arqueologia abans que els textos ens aporte noves fonts per a la seua coneixença.

Datos de la fundación de Burriana.

Sobre un text de Norbert Mesado.

Datos arqueológicos que son conocidos desde hace algunos años permiten, sin duda, fechar con mayor precisión el "nacimiento" de Burriana en tanto que "ciudad", y arrojan un poco más de luz sobre el período anterior al siglo X, o merecen al menos ser publicados en relación con el problema del desarrollo económico y urbano de la fachada oriental del al-Andalus.

Se trata, en primer lugar, de un hallazgo monetario del que una pequeña parte -tres piezas de plata- han ingresado recientemente en el Museo Arqueológico Comarcal de Burriana, existiendo otras en el de Castellón; en segundo lugar ha podido recuperarse un conjunto de cerámicas procedentes de un alfar local. Este material cerámico, entre cuyo registro existe un trípode o "atifle" y fragmentos de piezas discoideas utilizadas en la cocción de los recipientes cerámicos, corresponde, sin duda alguna, a la existencia de un taller.

(...)

Las monedas:

Fueron halladas en El Pla (actual foro de la Ciudad) muy cerca de la antigua muralla árabe, piezas emirales que, en parte, pudo adquirir el Dr. Esteve Gálvez.

De las tres monedas que hoy expone el Museo Arqueológico Comarcal: la pieza más primitiva corresponde a la ceca al-Andalus, emitida por Abd al-Rahman I y ha sido datada en el 166 H./783-3 J.C. La segunda de las monedas fue acuñada, con ceca al-Andalus, en el año 201 H./816-7 J.C. Moneda muy representativa de las emisiones de al-Hakam I (180-206 H.). La tercera de las piezas es del año 202 H./817-818 J.C. y por tanto una acuñación de al-Hakam I.

Las cerámicas:

Las cuidadas excavaciones llevadas a cabo en el casco viejo de la ciudad (la Vila) en la década de los setenta del pasado siglo, entre miembros de las universidades francesas de Lyón-Toulouse y el Departamento del Museo Arqueológico Comarcal, señalaron un primer asentamiento con habitáculos en cuyos muros se coligaban restos romanos y cantos rodados, cuyo firme, a 2’25 m. de profundidad, aparecía enmorrillado. El ajuar incluía cerámicas árabes estampilladas. Otras, igualmente primitivas, fueron encontradas por A. Rufino en el subsuelo de la calle de S. Juan Bosco, correspondientes a un alfar establecido junto al Riu Sec, con jarritas globulares, de alto cuello cilíndrico, por lo general anillados, que se decoran con chorreados de oxido férrico. Su cronología es similar a la de las monedas precedentes y, sin duda, corresponden a los primeros años de la ocupación de la Plana por el mundo musulmán.

QÜESTIONARI

1) Com descriu al-Idrisi Borriana?

2) Quants habitants es creu que podia arribar a tindre?

3) Què es pot deduir de la geografia d’al- Razi sobre Borriana?

4) Quin podia ser el seu paper a finals del segle XI?

5) Quines alqueries mores del terme de Borriana es citen en els textos àrabs?

6) Quina conclusió extrau Pierre Guichard sobre el poblament precristià d’aquesta zona costanera?

7) El autor pensa que Borriana era una gran urbe? Quina seria la seua funció?

8) Fes una breu relació de les troballes de l’època musulmana a Borriana.

L'arqueologia de Borriana. Continuació.

DOCUMENT DE TREBALL - 3A.  L’ARQUEOLOGIA ROMANA DE BORRIANA (II). Treball sobre un text de Ferran Arasa i Gil.

A) GENERALITATS

II. El període Imperial: segles I-IV dC

La comarca de la Plana Baixa devia pertànyer al territori de la ciutat de Saguntum. La via Augusta passava possiblement per l'oest del terme municipal de Borriana, per terres de Vila-real, però sense que puga fixar-se amb seguretat un traçat concret (Arasa, Rosselló, 1995). Per tant, no es pot reduir a la població de Borriana cap de les dues mansiones esmentades pels itineraris romans en aquesta zona (Sebelaci i Noulas), que possiblement estarien situades cap al nord més enllà del riu Millars. En conjunt, es coneixen 12 jaciments i troballes d'època romana. L'únic excavat -i només parcialment- és la vil·la de Sant Gregori (Verdegal, Mesado, Arasa, 1990). En general, es tracta de jaciments de característiques i funcions diferents. Pràcticament totes les restes conegudes poden datarse a l'Alt Imperi, en els segles I-lI d C. Només la inscripció del Camí de Serra pot datarse fins al segle III i els enterraments del Camí de les Monges podrien ser tardo-romans. Hi destaca, doncs, l'absència de restes del Baix Imperi.

De manera generalitzada, a partir del regnat d'August esdevé l'extensió d'un nou model d'ocupació del territori basat en patrons itàlics, l'anomenat «sistema de uillae» que comporta l'establiment dels llocs d'habitació en les mateixes terres de cultiu. Amb l'abandonament generalitzat dels assentaments ibèrics i l'adopció de models residencials

itàlics pot considerar-se obert un nou període històric. En els casos d'assentaments iberoromans situats en el pla, com els estudiats en l'apartat anterior, es dóna una continuïtat en l'emplaçament, sense que siga possible determinar l'existència d'un hiatus cronològic.

Entre els assentaments estudiats hi ha diferències que palesen l'existència d'un sistema jerarquitzat de poblament. Per intentar una aproximació al seu estudi només comptem amb la documentació arqueològica i epigràfica. A més, no resulta fàcil la classificació dels jaciments quan la major part només han estat prospectats i els materials estudiats són de superfície i molt escassos. La categoria que encapçala l'escala jeràrquica està ocupada per les que convencionalment anomenem uillae. Aquests són els assentaments de major extensió, amb restes constructives importants i una sèrie del que podem anomenar «indicadors sumpturaris»: mosaics, monuments honorífics i funeraris, epígrafs, plaques de marbre per a revestiment, etc. Aquests trets diferenciadors són més bé escassos, donat el limitat desenvolupament de la investigació: restes arquitectòniques d'entitat a Sant Gregori, l'únic jaciment excavat, on també hi ha mosaics i plaques de marbre; notícia d'un mosaic al Palau i un possible monument de funció desconeguda a la Torre d'Onda. La troballa de sengles inscripcions al Camí de Serra i Cap de Terme no és per si mateix un tret distintiu de la categoria de l'assentament. La tercera inscripció, dedicada a Redem(p)ta, de 30 anys, havia estat reutilitzada en una casa de la població i per tant desconeixem el seu origen (Corell, 1991). Amb seguretat, aquest quadre podrà ampliarse a mesura que avance la investigació.

En general, la proximitat entre els assentaments no permet parlar de l'existència de latifundis. Poden existir relacions entre assentaments pròxims de diferent categoria, però això resulta difícil de determinar. Entre aquests destaca un grup de tres localitzats a la vora de la mar: el Calamó, Sant Gregori i la Torre d'Onda. La distància entre els dos primers és de 2,7 km i entre el segon i el tercer de 3,7 km. La posició a mare és important de cara al comerç i la pesca, però també és idònia com a lloc de repòs i d'estança temporal. D'aquests, només el Calamó sembla tenir funció de desembarcador, segons es pot deduir de les troballes submarines d'àmfores (Ramos, Wagner, Fermí.ndez Izquierdo, 1991). Els materials recuperats pertanyen a diversos tipus, entre els quals hi ha alguns tardans. Aquests materials permeten determinar un ampli període d'utilització del lloc com a fondejador que s'estén entre els segles I i IV/V dC, que de moment no troba la seua correspondència en els jaciments terrestres.

Les troballes i notícies d'enterraments han estat en general molt escasses. Es tracta de les tres inscripcions esmentades, de funció funerària, i de la troballa dels enterraments del Camí de les Monges. El ritus utilitzat en aquest cas és la inhumació i la seua datació aproximada podria situar-se en el Baix Imperi.

Pel que fa a les parcel·lacions agràries, els indicis de centuriacions assenyalats per Bazzana (1978) poden tenir un origen medieval (Ariño, Gurt, Martín-Bueno, 1994).

L'existència de sistemes de regadiu d'època romana a la Plana ha estat plantejada repetidament per diferents autors. Aquest suposat origen romà de les séquies existents a la banda dreta del Millars ha estat qüestionat recentment per Felip (1987), per a qui en realitat es tracta de les séquies construïdes després de la conquesta cristiana en el segle XIII. No hi ha, doncs, seguretat sobre l'existència d'un complex sistema de regadiu a la Plana en època romana que aprofités l'aigua del Millars.

QÜESTIONARI

1) Investiga en quina època August governà Roma i explica en què consistia el sistema de poblament anomenat “uillae”.

2) Per on es creu que anava la via Augusta?

3) Quines restes de “uillae” s’han trobat al terme de Borriana?

4) Quins són els jaciments romans més a prop de la mar? Quina podia ser la seua funció?

5) Què es trobà al camí les Monges?

DOCUMENT DE TREBALL - 3B.  L’ARQUEOLOGIA ROMANA DE BORRIANA (II)

B) JACIMENTS D’ÈPOCA ROMANA AL TERME DE BORRIANA

1) L'Alter de Vinarragell

Com hem vist anteriorment, l'ocupació continuada del lloc ha arrasat els nivells més recents. Els materials romans són escassos i es troben superficialment. S'han trobat 4 fragments de Sigil·lata Itàlica, alguns fragments de teules i àmfores, 2 bases de columna i un altre element arquitectònic motllurat de pedra calcària. De la campanya de 1967 són 2 fragments de sigil·lata sudgàl·lica, un d'ells possiblement de la forma Drag. 27 i l'altre amb un segell il·legible, 1 pivot d'àmfora, 1 de dolium i 1 de teula. De la campanya de 1968 són 5 fragments de sigil· lata itàlica, entre els quals hi ha 2 de la forma Goud. 39; 1 de sigil·lata sudgàl·lica, possiblement de la forma Drag. 37 decorada; 1 pivot d'àmfora i diversos fragments de teula. Aquests materials proven l'ocupació del lloc almenys en el segle l d C. Els elements arquitectònics poden estar reaprofitats i procedir d'un altre jaciment. Pel que fa a les ceràmiques, la seua escassa importància quantitativa i la concentració cronològica en el segle l d C sembla pròpia d'un assentament de poca importància i no d'una vil·la.

2) La Pedregala

En uns horts situats a la vora del Camí de Santa Pau es troben escassos fragments de ceràmica romana, entre els quals hi ha alguns d'àmfora. No s'ha trobat sigil·lata ni teules. L'escassa entitat del jaciment permet relacionar-lo amb algun altre pròxim, possiblement l'Alter de Vinarragell, situat a 0,3 km cap al N.

3) El Camí de Serra

A la vora del Camí de Serra, en el cantó d'una torre, Diago (1613) va veure una inscripció funerària. Era una estela, tallada quan va ser extreta de la construcció on es conservava, amb un epitafi dedicat per Lupinus a la seua mare Sicilia i la seua germana Onesime, que pot datar-se en el segle III d C. Pel fet que la nominació de les dues difuntes i del dedicant es faça només amb els cognoms, deu tractar-se de serfs. En aquesta zona les restes ceràmiques són escasses, però amb la presència de l'epígraf es confirma l'existència d'un assentament d'importància i cronologia indeterminats.

4) El Calamó

L'acció de la mar ha posat al descobert diversos materials, fonamentalment ceràmics, entre els quals hi ha fragments de ceràmica sigil·lata itàlica, sudgàl·lica i hispànica, parets fines, comuna, dolium i un sesterci d'Adrià. Hi destaca una copa de sigil·lata itàlica amb segell del terriser Optatus que pot datar-se cap al 10-20 d C. La cronologia d'aquestes restes, que pot situar-se almenys entre els segles I-lI d C, és paral·lela a la que proporciona el material arqueològic submarí conegut enfront del jaciment (Ramos, Wagner, Fernandez, 1990), entre el qual trobem àmfores vinàries del tipus Dressel 2-4, una d'elles de procedència itàlica i la resta tarraconense, un exemplar del sud de França del tipus Gal·la 4, àmfores oleàries Dressel 20 de procedència bètica i àmfores també bètiques del tipus Dressel 7-11 per al transport de conserves de peix i altres de tipus tardans, entre els quals s'esmenta el Peacock 47-0stia VI. La seua presència és bona prova del paper que aquest lloc tingué com a desembarcador al llarg de tot el període imperial.

5) El Palau

Esteve assenyala la troballa d'un mosaic en un terrer d'aquesta partida que fou destruït. Utrilla (1964) esmenta l'aparició de sigil·lata. Mesado (1969) assenyala la troballa de tres fragments de sigil·lata hispànica, dels quals un pertany a una vora de la forma 37 i un altre és de base amb part d'un segell il·legible. Les troballes de ceràmica romana s'estenen a la veïna partida del Tirao. Recents prospeccions en la zona realitzades per Algilaga i Melchor (1994) han permés comprovar la importància de les troballes ceràmiques, que confirmen l'existència d'un assentament.

6) Borriana

En un sondeig fet l'any 1981 en un solar contigu a l'ajuntament, donat a conéixer per Guichard (1987), on es va documentar el nivell fundacional de la ciutat datat en el segle

IX, es van trobar fragments de vora de dolia i teules reaprofitats com a elements constructius en una paret. L'autor assenyala que deu tractar-se materials portats d'algun lloc pròxim, donat que no s'ha trobat cap nivell romà en la ciutat. Tanmateix, la seua presència en el segon dels sondeigs que s'hi han obert creiem que és molt significativa, puix es tracta de materials que per llurs característiques difícilment serien transportats de lluny per al seu reaprofitament. El jaciment a què corresponen deu estar situat prop i tal vegada en el subsòl del mateix assentament islàmic. No és probable que estiguen portats d'algun jaciment pròxim com el Tirao, situat a 1,6 km cap al N, distància que permet pensar més bé en assentaments diferents. Per la situació del lloc que aquesta ocupa, en el mateix Caminàs i a la vora del riu Sec, creiem possible l'existència d'un primer assentament d'època romana.

7) Sant Gregori

En aquesta partida, les prospeccions realitzades per Mesado havien permés trobar algunes restes ceràmiques i tessel·les i un as republicà que feien sospitar l'existència d'un assentament. A la veïna partida de les Salines es va trobar un as de Trajà. L'any 1978 es va fer un primer sondeig en una parcel·la situada en primera línia de platja, en el qual es van trobar alguns murs, abundants fragments de marbre i escassa ceràmica. En 1987 es va efectuar una campanya d'excavacions d'urgència en aquesta mateixa parcel·la, en la qual es van descobrir una sèrie d'habitacions de planta aproximadament quadrada que podrien correspondre a una àrea d'habitacions. Les parets d'algunes d'elles devien estar lluïdes i pintades, mentre que els seus paviments eren de morter i rajoles. Els nombrosos fragments de plaques de marbre, en alguns casos motllurades, pertanyen possiblement al recobriment dels sòcols de les parets. Les abundants tessel·les proven l'existència d'almenys un mosaic bícrom. També van resultar abundants els tubs ceràmics, possiblement utilitzats per a conduccions d'aigua. Pel que fa al material moble, prou escàs en general, es van trobar alguns fragments de ceràmica sigil·lata hispànica, africana A, parets fines i comuna. A partir dels materials recuperats, la cronologia d'aquest conjunt es pot establir de manera aproximada entre mitjan segle I i el II d C.

8) La Regenta

La Regenta és una torre i antiga alqueria situada avui en el terme municipal de les Alqueries, que també dóna nom a una extensa partida del terme de Borriana. Les notícies i troballes arqueològiques referents a aquest lloc van ser aplegades per Utrilla (1962, 1963ab) i revisades per nosaltres (Arasa, 1987). A la darreria del segle XVIII, Pérez Bayer (Sarthou, s/a: 775; Forner, 1933: 270) esmenta l'aparició de «mosaics i enterraments fenicis» a Borriana que, sense cap base documental, s'han volgut localitzar en aquest lloc (Peris, 1931: 8). També Roca (1932) cita «varias monedas romanas, la mayoría de Adriano, encontradas en diferentes lugares de la ciudad y de su término» a les quals se'ls ha atribuït el mateix origen. De procedència segura d'una finca d'aquesta partida són dues llànties, una d'elles sencera i decorada amb una laurat i l'altra incompleta, actualment perdudes.

En una finca pròxima a l'alqueria «La Salmantina», situada a 0,7 km de la Regenta, es va trobar un bronze d'Alexandre Sever; no molt lluny d'aquest lloc, en direcció cap a Nules, es va trobar un as de Claudi (Ripollés, 1980). Segons Utrilla (1963b), a la vora meridional del tram del camí de la Regenta més pròxim a aquesta alqueria era freqüent trobar trossos de fang cuit i pedres, majoritàriament códols, amb restes de morter. La ceràmica hi era molt abundant als dos costats: n'hi havia d'ibèrica, romana i medieval; entre la romana hi havia sigil· lata, ceràmica comuna, anses i pivots d'àmfora, dolia i teules.

En l'actualitat els materials són molt escassos, dels quals no se'n pot deduir més que una datació aproximada en els segles I-II d C.

9) El Camí de les Monges

A la vora del Camí de les Monges i a uns 2 m de fondària, en extraure terres per a un rajolar, es va trobar un penjoll fàl·lic de bronze actualment extraviat, que coneixem únicament per una fotografia de Roca (1932); amb ell aparegueren alguns contrapesos de teler, teules i ossos. A l'altra banda de la carretera de Nules es troba també ceràmica romana, per la qual cosa pot tractar-se del mateix jaciment. D'altra banda, a uns 150 m d'aquest punt, en direcció cap a la mar, al costat nord d'aquest camí es van trobar quatre o cinc enterraments d'inhumació. Peris hi va arreplegar una punta de llança de ferro, una moneda i un gran bloc de marbre treballat (Sarthou, s/a). L'atribució d'aquests enterraments a un període determinat és insegura; no hi ha certesa que els materials esmentats tinguen relació directa amb ells i, a més, d'aquests només es conserva la llança, de la qual hi ha paral·lels del Baix Imperi.

10) El camí de les Tancades

A la vora d'aquest camí es va trobar fa alguns anys un sesterci de Trajà (Ripollés, 1980). Segons notícia de Mesado, en aquesta zona, pels voltants de l'Ermita de la Sagrada Família, prop de la vella alqueria de Caràmit, es coneix la troballa de restes romanes.

11) La Torre d'Onda

Com hem vist, el lloc fou ocupat per un important assentament ibèric. Sarthou (s/a) esmenta la troballa de grans recipients ceràmics que podrien ser dolia. Més endavant, Roca (1932) diu que «al roturar los campos del sitio donde estuvo Torre de Onda, aparecieron los cimientos de una torre en punto próximo a la actual noria de Meliá, así como variedad de monedas romanas, ánforas y grandes tinajones». En la síntesi d'Utrilla (1964, 1965) és difícil destriar les referències que afecten a cadascuna de les dues fases d'ocupació.

Aquest autor arreplega un testimoni oral de la troballa prop de la sénia de Melià d'una construcció amb parets que s'alçaven fins a l,50 m, fetes de grans carreus de pedra calcària, alguns dels quals encara es conserven. Per la mateixa zona s'han trobat algunes bases de columna d'aquesta pedra i almenys un capitell corinti molt erosionat. També s'han trobat alguns fragments d'estuc pintat de roig.

La troballa de ceràmiques i elements arquitectònics alto-imperials, localitzats sobretot a la zona SE del jaciment, però documentats també en la tercera campanya a la zona NE, mostra la continuïtat de l'ocupació del lloc, si bé amb una important reducció de superfície i un canvi evident en les tècniques i materials constructius emprats. No és fàcil establir la funció exacta de la construcció feta amb carreus, però sembla evident el seu caràcter monumental; podria tractar-se d'algun monument de caràcter funerari. Resulta impossible, pel moment, determinar si hi ha un hiatus cronològic entre les dues fases d'ocupació o si aquestes s'esdevenen sense solució de continuïtat.

Els escassos materials estudiats són 13 fragments ceràmics, procedents majoritàriament de superfície: 6 de sigil· lata sudgàl·lica, 6 d'hispànica i 1 d'africana A. La seua presència prova l'existència d'un assentament romà de característiques indeterminades, almenys entre la meitat del segle I i el II d C.

12) Cap de Terme

En aquesta partida es troben restes ceràmiques, entre les quals hi ha ceràmica ibèrica, comuna i teules. En 1985, A. Rufino va trobar una inscripció funerària trencada en aquest lloc que pot datar-se en el segle II d C.

QÜESTIONARI

1) Què diu Ferran Arasa –autor del text– sobre la importància de Vinarragell en època romana?

2) Quina era, segons els arqueòlegs, la funció del Calamó?

3) Quina troballa es féu al camí Serra?

4) En quin segle es data la fundació de Borriana?

5) Quines troballes podrien confirmar l’existència d’una “uillae” en Sant Gregori?

6) Fes una relació de les monedes romanes trobades en el terme. Indica llur procedència.

7) Què creu l’autor que podrien ser les restes arquitectòniques d’època romana trobades a Torre d’Onda?

8) Situa en un mapa tots els jaciments del terme amb restes romanes.

DOCUMENT DE TREBALL – 3C.  L’ARQUEOLOGIA ROMANA DE BORRIANA (III)

C) JACIMENTS D’ÈPOCA ROMANA AL TERME DE BORRIANA. Excavació de José Melchor al Palau.

QÜESTIONARI

1.- Com era una terma romana? Descriu-ne les seues parts tot i indicant llur funció.

2.- Localitza aquest jaciment en el mapa del terme municipal.